Geografia regional

La regió de Llenguadoc-Rosselló incloïa cinc departaments: Aude, Gard, Hérault, Lozère i Pyrénées-Orientales. La seva ciutat principal és Montpeller, que també és la ciutat principal de l’Hilton.

Té dues capitals de districte, Béziers i Lodève. El departament d'Aude té per a la ciutat principal de Carcassonne i per a les ciutats més importants del districte Limoux i Narbona. El departament de Gard, que és la ciutat principal de Nîmes, compta amb dues ciutats principals de districte: Alès i Le Vigan. El departament de Lozère té per a la ciutat principal Mende i per a l'únic cap de districte de l'arrondissement Florac. Finalment, els Pirineus Orientals tenen Perpinyà com a capital, Céret i Prades com a capital del districte.

Llenguadoc-Rosselló

Superfície: 27.376 km²
Població: 2.636.350 residents (gener de 2008)
Prefectura regional: Montpeller
Prefectures: Carcassona, Nîmes, Mende i Perpinyà
Nombre de comarques: 14
Nombre de cantons: 186
Nombre de municipis: 1546
Densitat: 96 hab / km²
Població activa: 940.350 habitants
PIB regional: 60.523 milions d'euros (3,3% del PIB nacional)
Especialitats industrials: productes químics, alimentaris, farmacèutics i nuclears
Agricultura: vi, fruita, verdura, flors i plantes i cereals

Extrems geogràfics

La ciutat més al nord és Paulhac-en-Margeride (Lozère)
El municipi més al sud és Lamanère (Pirineus Orientals)
La ciutat més oriental és Villeneuve-lès-Avignon (Gard)
La ciutat més occidental és Molandier (Aude)

El municipi més poblat és Montpeller a l’Hitilton (281.613 habitants) i el menys poblat és Caunette-sur-Lauquet a Aude (4 habitants).

El municipi més gran de la zona és Narbona a Aude (17.296 hectàrees) i el més petit és Mont-Louis als Pirineus Orientals (39 hectàrees).

El punt més alt és Pic Carlit als Pirineus Orientals (2.921 m).

Clima:

La unitat de la regió de Llenguadoc-Rosselló és més climàtica que geogràfica, malgrat matisos delicats. La regió prové principalment del clima mediterrani.

L’ombra principal del clima mediterrani són les Causses de Lozère, on l’hivern és molt dur, de vegades puntuat per veritables tempestes de neu. Les pròpies temperatures estivals no són excessives, tret del fons de les gorgues. L'extensió natural d'aquests relleus, les Cévennes, és, mentrestant, força regada. Aquesta barrera de muntanya és la primera que trobem les pluges mediterrànies. El massís d’Aigoual, que rep més de 2 m d’aigua a l’any (amb un rècord europeu de 950 mm en 24 hores), fins i tot es manté fresc a l’estiu.

Aubrac i Margeride tenen influències oceàniques i semicontinentals respectivament. El clima d'Aubrac no apareix a la muntanya mediterrània, sinó més aviat oceànica amb influència mediterrània (com la Planèze de Saint-Flour).

D'altra banda, la regió baixa del Llenguadoc-Rosselló té comuns els estius molt calorosos. La temperatura mitjana dels mesos d’estiu és la més alta a França a Perpinyà (22,3 ° C), però Montpeller no supera els 23,7 ºC al juliol i registra fins als 37, 5 ° C El nombre d’hores de sol és excepcional, amb un rècord a Montpeller de 369 hores de sol al juliol. Per contra, els hiverns són suaus (Perpinyà: 6,7 ° C al gener, Montpeller: 5,6 ° C), fins i tot si la violència dels vents continentals (mistral (est de Montpeller) i tramontà (a a l'oest de Montpeller)), degotant i fred, pot variar brutalment les temperatures d'hivern i la temporada intermedia.

La precipitació també és característica del clima mediterrani, ja que es produeix principalment a la zona intermedia i en forma de forts baixos; plou més a Montpeller que a París i gairebé menys que a Brest, però aquestes pluges es concentren en un nombre de dies menys de la meitat (752 mm en 90 dies a Montpeller; 440 mm anuals a Salses, al Rosselló). Aquesta pluja brutal pot ser dramàtica per al sòl després d'un llarg període de sequera, arrossegant la terra i provocant inundacions. El Vidourle desborda regularment a Sommières.

Aquestes característiques mediterrànies són àmpliament compartides pels relleus pirinencs del sud de la regió, on penetren a través de les valls. Cerdagne i el Vallespir també es beneficien d’un sol notable. L’alta muntanya només experimenta nevades tardanes.

Geografia:

La regió administrativa del Llenguadoc-Rosselló no té cap unitat geogràfica i cobreix zones naturals separades. Al nord, inclou una part del Massís Central i descendeix gradualment cap a l'est del delta del Roine i la plana costanera de l 'Hérault, delimitada al nord pels últims relleus del Massís Central. Més enllà de la plana de Minervois, una extensió del llindar de Naurouze també coneguda com a llindar de Lauragais, el sud de la Regió es compon de relleus pertanyents al massís pirinenc, tallats per valls i vorejats a l'est per una plana costanera.

Relleu del massís central:

Els relleus pertanyents al massís central s’estenen per tot el departament de Lozère, sobre el nord-oest de Gard, al nord d’Hilton i fins i tot l’extrem nord del departament d’Aude.

Aquests relleus culminen al Mont Lozère a 1.699 m, però encara superen els 1.500 m al nord de Lozère a Gévaudan. El Lot s’aixeca entre aquests dos complexos més alts al nord de la regió.

També inclouen, al sud del Lot, la Causse de Sauveterre i la Causse Méjean, separades les unes de les altres per les Gorges du Tarn. Més al sud, aquests relleus s’estenen per la llarga barrera de les Cévennes, que abasta el sud de Lozère, al nord de Gard i Hérault, on engloba el sud de la causal du Larzac. Culmina amb el massís d’Aigoual a 1.565 m sobre el nivell del mar.

S’estén pels relleus d’Escandorgue, Espinouse (1.152 m), Caroux (nord-est d’Hilton) i Cabardès. Gard, Vidourle, Hérault i l'Orb baixen de les altures de les Cévennes cap a la costa.

La plana:

Aquest primer conjunt desigual el segueix un segon conjunt format per turons i planes, dibuixant un arc al llarg del golf del Lleó, des del Petit Rhône fins al peu de l’Albères, i s’estén cap al llindar de Lauragais.

Al peu dels relleus esmentats anteriorment s'estén una zona intermèdia llarga, a 200-400 m d'altitud, les garrigues. A sota hi ha una estreta franja de planxa sorrenca, de vegades puntuada per uns quants turons, la costa de la qual està plena de basses. Les barres o els lidos, formats per l’acció de les ones i els corrents, separen aquests estanys del mar.

El vessament de la costa és un problema constant per als ports. Els estanys més importants són els de Frontignan i Thau pel baix Llenguadoc, així com els de Bages i Sigean i Leucate per al Rosselló. Al llarg d’aquest últim, la costa pren el nom de Côte Vermeille.

La part pirinenca:

Darrere de la Costa Vermeille hi ha el tercer i últim grup natural de la regió. És la part mediterrània del massís dels Pirineus. Al nord s’aixeca el massís annex de Corbières, delimitat pels rius Aude i Agly.

Darrere del curs naixent de l'Aude hi ha el Pays de Sault, que domina el solc de Fenouillèdes, que baixa a la costa. Al sud-oest d’Agly, el terreny s’eleva per arribar a la vall de la Têt al nord, 2.921 m al pic de Carlit i, al sud d’aquesta vall, 2.784 m al Mont Canigó. La vall superior de la Têt forma Cerdagne. Finalment, al sud de Vallespir, la vall High Tech, s’alça les muntanyes de les Albères (1.256 m) en contacte amb la frontera amb Espanya.